Libros juveniles en catalán

Aquest volum de l’«Enciclopèdia d’Éssers Màgics» es mou entre allò que és imaginari i allò que és real. Les bruixes són éssers amb històries que ens remeten a fa molts i molts anys, però alhora són persones reals, dones que van existir i, molts cops, van ser perseguides i condemnades...

Un acostament a les fades de tot el món i d’èpoques diferents, que es presenten classificades per tipus: des dels kappas de Japó fins a les meigas, passant per les tres Parques o la setena fada de La Bella Dorment del Bosc.

L’Spidersam ajuda els seus amics de Vall Formosa, en Borinotman, el comte Làdruca, en James Rond, la Blancaneu i els set nans, entre d’altres, a organitzar els Primers Jocs Olímpics de Gnoms i Follets dels Boscos.

Quan arriba l’estiu, en Marc va a casa dels avis, al poble, per passar-hi uns dies. El lloc li resulta massa tranquil, però l’avi li fa descobrir que en aquell món, ple d’emocions intenses, hi passen un munt de coses… tantes que, quan per fi tot rutlla, apareix ell, un peix.

Arriba el moment més difícil per a la Colla AZ: en Max i els seus amics hauran d’aprendre a sobreviure. Ara ja no es tracta de caçar zombis, sinó d’evitar de ser caçats. I el pitjor no són els morts vivents, sinó els humans que volen bombardejar Morisville fins que no en quedi res ni ningú.

La Colla AZ intentarà fugir de Long Adventures, i no perquè estiguin cansats de jeure a la gandula i fer capbussons a la piscina, sinó perquè un brot zombi ha convertit els turistes en depredadors.

Mentre anàvem cap a l’escola, la Lis m’explicava, superemocionada, que seria fantàstic participar als Jocs Olímpics Escolars. Per sort, crec que no podré participar-hi.

La Lis diu que podria caure’m una tifa damunt del cap i no me n’adonaria ni que em mirés al mirall. El meu germà Manel diu que soc ruc.

Aquest matí, quan m’he llevat, he posat la Go Pong a la motxilla. No sé què fer amb el vídeo que vaig gravar ahir, perquè no el puc descarregar. El meu germà Manel està sempre tancat amb el nostre ordinador, que només toca ell.

Em dic Oriol, però a casa em diuen «nas de mocs», «nan capgròs», «eh, tu!», «bunyol» i també «aquest fill teu». Per postres, mai no veig ni un euro. Sóc un pelacanyes, no sé si m’enteneu, però estic decidit a deixar de ser-ho. Amb la meva amiga Lis no hi ha res que se’ns resisteixi!

Per fi, el dia abans de marxar de colònies ja ho tenia tot a punt! Bé, només faltava una cosa, i l’havia d’agafar dissimuladament just la nit abans, per no crear mala maror.